| ProfileVixca Valencia LliurePhotosBlogLists |  Tools  Help |
|
|
December 03 EL CATALA ¿CIENCIA O ACTE DE FE?Es curios com s´apela a la ciencia per a explicar quasi qualsevol cosa. Ultimament, sobre tot els politics, recurrixen ad ella en massa frecuencia: «Aço está cientificament demostrat»; «ho avalen els cientics»; «el mon cientific ho te superat»; etc. No entrare a analisar els curricula d´eixos cientifics, ni la definicio del terme («Conjunt de coneiximents obtinguts per mig de l´observacio i el raonament, sistematicament estructurats i dels que es deduixen principis i lleis generals»). Pero, si que m´agradaria senyalar que en la polemica sobre l´identitat del valencià no existix el raonament cientific al que tant s´apela. Creure cegament en lo que alguns politics pseudofilolecs nos diuen sobre este asunt, per moltes voltes que ho repetixquen, mes que ciencia es un acte de fe.
Molts d´ells, sabedors de que la seua ciencia es voluble, recurrixen ad ella per a intentar acreditar lo que no deixa de ser una simple creencia o una manipulacio interesada. Es pot comprovar clarament al observar com mencionen -com si de ciencia es tratara- l´actual versio de la RAE de 1970, filla de les presions catalanistes, i la definicio que aporta de valencià, i no la que es publicà en 1959, en la que es definia com a «lengua propia de los valencianos», naixcuda des de la llibertad dels academics (Bolleti, Volum XXXIX-Quadern CLVIII). I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a erros. Ya ho dia Miquel Adlert Noguerol: «l´Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d´una ciencia, sino al reves: una ciencia -la filologica- es producte de la llengua; no es una llengua merament especulativa (...) Ara els filolecs valencians pancatalanistes s´han apoderat de la llengua com a cosa seua i en acte dominant fan una llengua i volen imposar al poble l´artificialitat de sa factura científica» (En defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19). I es que, clar, alguns d´estos cientifics no han «observat o raonat» lo que diuen personages com Gregorio Mayans: El concepte que este savi tenia de la llengua valenciana el va resumir el filosof Julian Marias en l´articul publicat en la revista Gaceta Ilustrada (23 de març de 1972) -«La llengua valenciana es llengua germana, i no filla de la catalana»-. O Mossen Joan Bonlabi, catala de naiximet, que traduix al valencià el Blanquerna de Ramon Llull, escrit en mallorqui, i publicat en Valencia en 1552. En el prolec se diu «fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana» (1521). L´autor se queixa tambe de no ser molt docte o molt llimat en dit idioma per ser-li peregri i extranger. Inclus Pi i Margall, tambe catala, diu: «Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano», en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i valencià (tret de la Hoja del lunes de Valencia, 26-06-78, pág. 14). Clar que ya ho va dir un atre catala i eminent filolec, Manuel de Montoliu: «La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas d´Oc, nadie que tenga una mediana cultura lo pone hoy en duda (...) Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones ´científicas´ a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual se da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España (...) El elogio que escribió Cervantes de la Lengua Valenciana, tiene para mi más importancia y más peso que la opinión de tres o cuatro sabios». Carreras Candi, historiador (1862-1937) al que hui el mon científic el calificaria com «fascita-blavero», en son estudi sobre «El Lenguaje Valenciano», diu: «Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente». Josep Plá, escritor catala Premi de les Lletres Catalanes, en les seues obres (volum 28) defen que «totes les llengües neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa diferents es la fonetica». El millor mossarabiste que ha tingut el Regne de Valencia, Leopoldo Penyarroja en El Mozàrabe de Valencia i Cristianos bajo el Islam (edit. Gredos), afirma: «La Historia, con datos pormenorizados, confirma que el valenciano no es un producto de reconquista, o repoblación medieval. Pensarlo hoy así es, a lo sumo, un acto de fe, no una deducción científica». Quina pena que la ciencia i els actes de fe siguen hui en dia un mer intrument all servici de la mentira i la manipulacio. L´historia del valencià pareix haver-se escrit els ultims 20 anys. ¿Es que ningu se´n recorda de Cervantes?
Autor: JOAN IGNACI CULLA EL MOCADOREn lo ample d'esta terrà el sol te un atre color les aigues son calentes i en els camps creix la flor La ciutat iluminà despren foc d'amor i la vida i les coses brillen en el seu explendor Caminant que camines i li cantes a l'amor si et quedes en Valencia et faras un trobador Les dones valencianes tenen el lo pit pasiò i cuant les festejes et regalen tot l'amor i la ilusiò Terrà valenciana olor a polvora i foc baix la teua lluna yo començe a recitar la meua cançò Dels colors de la teua senyera yo en fare un mocador per a durlo en lo meu trage i pasejarlo per tot lo mon.
Miguel Angel Escudero Garcia. (poeta valencià) December 02 PER VALENCIAI quan et caigues...
~ JOSEP ESTEVE RICO SOGORB ~
December 01 ELS DINES DEL CATALANISME¿Sap que els defensors de l'imperialisme catalaniste (en terres valencianes) ho cobren be? La Generalitat Catalana fa aportacions molt generoses per al manteniment de l'imperialisme catalaniste que agredix el patrimoni, la societat i la llengua Valenciana. Quan mes gran siga la mentira mes dines. Aci se mostren uns extractes del DOGC (diari oficial de la generalitat catalana). No n'hi ha res com estimular la ment en dines.
Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent) Beneficiari: Edicions del Pais Valencià. Beneficiari: Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV, de Eliseu Climent)
Autor: BOLLETI COMARCAL DE C.V. (COALICIO VALENCIANA) LA VICTORIA CONTRA EL FASCISMEEl meninfotisme valencià es conseqüencia dels castics, de la tirania cap ad este poble a lo llarc dels temps. Ya en el segle XVIII, durant la guerra de succesio de la corona d'Espanya, el poble del Regne de Valencia, des de l'any 1705 i el poble d'Arago i Mallorca, des de l'any 1706, recolzen al candidat Carles d'Austria temerosos del centralisme borbonic de Felip d'Anjou. En 1707 se promulga el represiu primer decreto de Nueva Planta que abolix els Furs de Valencia i Arago, imponent la llegislacio, institucions i llengua de Castella i prohibint la llengua valenciana. L'abolicio foral del maleit borbo Felip V d'Espanya fon, i es, la perduda dels drets historics de la Nacio Valenciana. El seu descendent, el borbo princip d'Asturies, tan lloat per la prensa rosa, es convertirà, sense jurar simbolicament Els Furs, sense demanar perdo i per a vergonya de la Nacio Valenciana, en Felip VI d'Espanya.
Fon en 1936 quan va esclatar un dilatat nou episodi negre per als valencians. La guerra civil espanyola, va truncar l'estatut d'autonomia per a Valencia per culpa de la sublevacio de gran part de l'eixercit espanyol contra la II república i comportà tres anys de guerra entre els colpistes i els defensors de la llegalitat democratica republicana. Al remat, en guanyar l'eixercit alçat la determinant batalla de l'Ebre, un exodo multitudinari de refugiats, principalment catalans, fugi cap a Francia mentre Valencia resistia com a ultim bastio constitucionaliste en un intent fallit i desesperat per a contindre als fascistes que contaven en el recolzament del nacionalcatolicisme, de Hitler i de Mussolini. El 1 de abril de 1939 la guerra conclogue pero no aixina les represalies i les matances. Franco es convertix en el dictador d'un Estat de Nacions i pobles destruïts en una unica llengua i cultura castellana oficial, fins a la seua mort el 20 de novembre de 1975. Per la seua importancia i crueltat se conegue en la guerra civil espanyola la batejada com Batalla de Madrid que el Caudillo va guanyar. No obstant, el postfranquiste ha dut una nova historia contra la voluntat del poble valencià en la coneguda Batalla de Valencia lliurada entre el poble lleal a la seua Patria Valenciana i els imperialistes catalans, interventors de la cultura donat que ostenten el poder financier i politic, mediatic i propagandistic i la condescendencia dels succesius governs postfranquistes d'Espanya, els quals toleren estos sordits interessos a canvi de recolzaments en la dominacio politica de l'Estat espanyol. Aixina, el capital ha vist naixer el nacionalisme català com a negoci de la burguesia catalana que tracta d'opondre's a la satisfaccio de les necessitats i aspiracions de benestar social i economic dels valencians i nega, pero s'aprofita, de la singularitat i riquea cultural valenciana per a benefici propi. Sempre en simbiosis en l'Estat espanyol, la potent industria editorial i mediatica catalanista fa combregar adictes a la seua rancia doctrina fascista-imperialista que proclama i procura, mes o manco sibilinament, l'extensio, preponderancia i dominacio de la gran Catalunya dels països catalans sobre el poble de Valencia. A l'igual que fon el fascisme en Italia i el nacionalsocialisme en Alemania, el catalanisme facha aglutina tots els recursos dels que dispon la Generalitat de Catalunya en la realisacio d'un programa d'engrandiment nacional, encara que eixa politica topete en els interessos i la supervivencia de la Nacio Valenciana i encara que eixe programa conte en l'ajuda del tradicional terrorisme català que en la decada del 80 i baix el nom de Terra Lliure, va sembrar d'atentats el poble valencià. D'esta forma, la guerra en Europa fon tan inevitable com desigual es hui la Batalla de Valencia. Autor: BLAI VAZQUEZ I GARCIA PREJUÏNS DELS CATALANS CAP A VALENCIA.
Lo bo de ficar el correu-e a disposicio dels llectors es que m’ escriuen i opinen sobre els meus articuls. Un dels llectors, un chic molt educat de Girona, em mostra que els catalans tenen prejuïns cap a Valencia. I si destaque estos prejuïns es mes que res perque pense que son estrapolables a molts catalans, no sols a aquell chic. Autor: Ferrer Font: Llengua Valenciana LA "CH" I LA "Y" La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï. Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics. GRAFIA O LLETRA «CH»
El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x». FONOLOGIA La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona). La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador. Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco... FONETICA El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria. Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual: DIEM che, chiquet, chufa, chiular, chapar NO DIEM xe, xiquet,xufa, xiular, xapar per tant ESCRIVIM che, chiquet, chufa, chiular, chapar GRAFIA O LLETRA «Y» El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis. Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay). Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...). El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY. Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?. Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.
Autor: LAURA GARCIA Font: Regne de Valencia ¡SI! ¿UNITAT DE LLENGUA? NOL’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.
Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat. Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants. Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat. En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents. No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla. El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible. La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor. En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit. El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.
Autor: JOAN COSTA EL BLAU DE LA LLENGUAFa poc em preguntaven quina era l'importancia de tindre una ortografia diferencial, per qué l'ortografia no es un "tema menor". La llengua, la bandera, la denominacio... son elements fonamentals que definixen una nacio, un poble o com vullgau dir-li. Els noms son importants i, moltes voltes, contribuixen a la -erronea o no- creacio de la cosa; millor dit, a la seua "materialisacio". Qüestio de noms, ya sabeu. El conjunt d'estos elements (llengua, denominacio, bandera...) es corresponen en uns atres manco "visibles" en primer terme: territori, historia, lliteratura, folclor, tradicions... I la suma d'uns i d'uns atres configuren la singularitat d'un poble que, de forma circular, te un nom, una bandera, una llengua... Estos elements han de tindre una forma. Aixina, el nom es Valéncia, la bandera es la Senyera (coronada, en blau, quatre barres...) i la llengua té -ha de tindre- una ortografia que l'identifica, la singularisa i la diferencía. La Senyera, per a ser una Senyera, per a ser la bandera dels valencians, ha de tindre com a component imprescindible i diferenciador de qualsevol atra bandera, la franja blava. Es el component que la fa unica, distinta i indiscutiblement valenciana. La llengua valenciana ha de tindre tambe la seua franja blava per mig de l'ortografia que, com totes les ortografies del mon, s'ha de "inventar" (¿sorpresa per ad algu?). Una ortografia distinta, diferencial, unica, indiscutible. L'ortografia es a la llengua lo que el blau a la Senyera. De forma que, si li eliminem eixa part diferencial, resultarà dificil de distinguir la llengua valenciana d'unes atres llengües. Per tant, la farem mes vulnerable davant de possibles agressions; deixarém de preservar-la inutilment. La codificacio/estandarisacio d'una llengua pot "admetre" formes dialectals, formes arcaiques, populismes, prestams necessaris d'unes atres llengües... pero sense claudicar en ningun moment en lo diferencial, en l'ortografia. ¿Per que en l'ortografia? Perque es la part mes "visible" de la llengua. D'igual forma, la Senyera pot portar un blau mes ample o mes estret, mes clar o mes fosc; corona, estrela o res; posar-la vertical o horisontal... pero mentrimentres porte blau seguirà sent una Senyera. Si eliminem l'ortografia diferencial de la llengua valenciana, es com si eliminarem el blau de la Senyera. I, en eixe cas, en vore una quatribarrada, ¿sera la bandera dels valencians, dels aragonesos, dels catalans...? Ara, lleveu-li, si voleu, el blau a la llengua. ¿Per qué la denominacio tambe es molt important? Perque es lo que materialisa mes el concepte. D'ahi que, en termens generals, la gent no mostra un gran interes ni implicacio en el "tema" de la llengua mentres se li diga "Valencià". No entenen les bregues que hi ha entorn de la llengua, son molt esceptics; pero, quan se li diu "catala", reboten. I, com entre les categories gramaticals tambe existix una jerarquisacio, no es lo mateix que el nom siga un substantiu (Valencia, Espanya, Cantabria, Catalunya, França...) que un adjectiu (Comunitat Valenciana. ¿Vos imagineu denominacions com "Païs espanyol" o "Comunitat catalana"? ¿No rebotarien tots? ¿I per que no rebotem nosatres quan diuen "Comunitat valenciana"? Es lo mateix que quan nos diuen "Païs valencià", pero si no volem vore les coses...). Si a la Senyera li llevem el blau; si el nom el passem de substantiu (Valéncia) a adjectiu (Comunitat Valenciana); si l'ortografia l'acostem a les propostes fabrianes... al final lo que es conseguix es la despersonalisacio del poble valencià, que es una manera de vencer batalles -i guerres- sense derramar ni una gota de sanc "visible".
Autor: Chimo Lanuza November 26 MENSAGE DE BENVINGUDA.Benvinguts tots!
Este es un space (blog) destinat a defendre la llengua i la terra valenciana de totes les agresions que rep a diari, vinguen del lloc que vinguen, ya siga de Madrid o de Barcelona.
En ell anire ficant distints articuls que trobe per la xarcia i que defenguen la llengua, terra e identitat Valenciana, aixi com articuls propis, que estiguen escrits en Normes d'el Puig.
Els drets de propietat intelectual de les fotografies i articuls corresponen als seus respectius autors.
Els meus articuls els podeu reproduir alla a on vullgau en la condicio de que citeu l' autor i la font de procedencia.
Tingau la ideologia que tingau, sou tots benvinguts a este space (blog), si ho feu en respecte.
Bo, lo dit: benvinguts. |
|
|
