Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.

  Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.

  Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

  En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?

  No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.

  El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.

  La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.

  En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.

  El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.

Autor: JOAN COSTA