Molts d´ells, sabedors de que la seua ciencia es voluble, recurrixen ad ella per a intentar acreditar lo que no deixa de ser una simple creencia o una manipulacio interesada. Es pot comprovar clarament al observar com mencionen -com si de ciencia es tratara- l´actual versio de la RAE de 1970, filla de les presions catalanistes, i la definicio que aporta de valencià, i no la que es publicà en 1959, en la que es definia com a «lengua propia de los valencianos», naixcuda des de la llibertad dels academics (Bolleti, Volum XXXIX-Quadern CLVIII).

 I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a erros. Ya ho dia Miquel Adlert Noguerol: «l´Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d´una ciencia, sino al reves: una ciencia -la filologica- es producte de la llengua; no es una llengua merament especulativa (...) Ara els filolecs valencians pancatalanistes s´han apoderat de la llengua com a cosa seua i en acte dominant fan una llengua i volen imposar al poble l´artificialitat de sa factura científica» (En defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19).

 I es que, clar, alguns d´estos cientifics no han «observat o raonat» lo que diuen personages com Gregorio Mayans: El concepte que este savi tenia de la llengua valenciana el va resumir el filosof Julian Marias en l´articul publicat en la revista Gaceta Ilustrada (23 de març de 1972) -«La llengua valenciana es llengua germana, i no filla de la catalana»-.

 O Mossen Joan Bonlabi, catala de naiximet, que traduix al valencià el Blanquerna de Ramon Llull, escrit en mallorqui, i publicat en Valencia en 1552. En el prolec se diu «fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana» (1521). L´autor se queixa tambe de no ser molt docte o molt llimat en dit idioma per ser-li peregri i extranger. Inclus Pi i Margall, tambe catala, diu: «Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano», en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i valencià (tret de la Hoja del lunes de Valencia, 26-06-78, pág. 14).

 Clar que ya ho va dir un atre catala i eminent filolec, Manuel de Montoliu: «La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas d´Oc, nadie que tenga una mediana cultura lo pone hoy en duda (...) Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones ´científicas´ a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual se da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España (...) El elogio que escribió Cervantes de la Lengua Valenciana, tiene para mi más importancia y más peso que la opinión de tres o cuatro sabios».

 Carreras Candi, historiador (1862-1937) al que hui el mon científic el calificaria com «fascita-blavero», en son estudi sobre «El Lenguaje Valenciano», diu: «Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente».

 Josep Plá, escritor catala Premi de les Lletres Catalanes, en les seues obres (volum 28) defen que «totes les llengües neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa diferents es la fonetica».

 El millor mossarabiste que ha tingut el Regne de Valencia, Leopoldo Penyarroja en El Mozàrabe de Valencia i Cristianos bajo el Islam (edit. Gredos), afirma: «La Historia, con datos pormenorizados, confirma que el valenciano no es un producto de reconquista, o repoblación medieval. Pensarlo hoy así es, a lo sumo, un acto de fe, no una deducción científica».

 Quina pena que la ciencia i els actes de fe siguen hui en dia un mer intrument all servici de la mentira i la manipulacio. L´historia del valencià pareix haver-se escrit els ultims 20 anys. ¿Es que ningu se´n recorda de Cervantes?

Autor: JOAN IGNACI CULLA

  Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.

  Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.

  Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

  En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?

  No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.

  El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.

  La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.

  En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.

  El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.

Autor: JOAN COSTA

 Estos elements han de tindre una forma. Aixina, el nom es Valéncia, la bandera es la Senyera (coronada, en blau, quatre barres...) i la llengua té -ha de tindre- una ortografia que l'identifica, la singularisa i la diferencía.

 La Senyera, per a ser una Senyera, per a ser la bandera dels valencians, ha de tindre com a component imprescindible i diferenciador de qualsevol atra bandera, la franja blava. Es el component que la fa unica, distinta i indiscutiblement valenciana.

 La llengua valenciana ha de tindre tambe la seua franja blava per mig de l'ortografia que, com totes les ortografies del mon, s'ha de "inventar" (¿sorpresa per ad algu?). Una ortografia distinta, diferencial, unica, indiscutible. L'ortografia es a la llengua lo que el blau a la Senyera. De forma que, si li eliminem eixa part diferencial, resultarà dificil de distinguir la llengua valenciana d'unes atres llengües. Per tant, la farem mes vulnerable davant de possibles agressions; deixarém de preservar-la inutilment. La codificacio/estandarisacio d'una llengua pot "admetre" formes dialectals, formes arcaiques, populismes, prestams necessaris d'unes atres llengües... pero sense claudicar en ningun moment en lo diferencial, en l'ortografia. ¿Per que en l'ortografia? Perque es la part mes "visible" de la llengua. D'igual forma, la Senyera pot portar un blau mes ample o mes estret, mes clar o mes fosc; corona, estrela o res; posar-la vertical o horisontal... pero mentrimentres porte blau seguirà sent una Senyera. Si eliminem l'ortografia diferencial de la llengua valenciana, es com si eliminarem el blau de la Senyera. I, en eixe cas, en vore una quatribarrada, ¿sera la bandera dels valencians, dels aragonesos, dels catalans...? Ara, lleveu-li, si voleu, el blau a la llengua.

 ¿Per qué la denominacio tambe es molt important? Perque es lo que materialisa mes el concepte. D'ahi que, en termens generals, la gent no mostra un gran interes ni implicacio en el "tema" de la llengua mentres se li diga "Valencià". No entenen les bregues que hi ha entorn de la llengua, son molt esceptics; pero, quan se li diu "catala", reboten. I, com entre les categories gramaticals tambe existix una jerarquisacio, no es lo mateix que el nom siga un substantiu (Valencia, Espanya, Cantabria, Catalunya, França...) que un adjectiu (Comunitat Valenciana. ¿Vos imagineu denominacions com "Païs espanyol" o "Comunitat catalana"? ¿No rebotarien tots? ¿I per que no rebotem nosatres quan diuen "Comunitat valenciana"? Es lo mateix que quan nos diuen "Païs valencià", pero si no volem vore les coses...).

 Si a la Senyera li llevem el blau; si el nom el passem de substantiu (Valéncia) a adjectiu (Comunitat Valenciana); si l'ortografia l'acostem a les propostes fabrianes... al final lo que es conseguix es la despersonalisacio del poble valencià, que es una manera de vencer batalles -i guerres- sense derramar ni una gota de sanc "visible".

Autor: Chimo Lanuza